De què parlem quan parlem de l'amor de Raymond Carver

Dues notícies: el professor Carlos deixa aquesta secció. Jo la continuaré.

Avui un títol curiós. No m'atreveixo a dir que és una obra mestra, però té el seu encant. És tracta de De què parlem quan parlem de l'amor del nord-americà Raymond Carver. No és una una publicació actual. Va aparèixer l'any 1981. El seu autor va morir set anys després a l'edat de 50 anys. Com a curiositat s'ha de dir que l'editor va ficar-hi mà abans de publicar-lo. El manuscrit original va perdre una quarta part de les seves pàgines i una desena de contes va veure alterat el seu final. Quasi res.

Raymond Carver

Primer que res, el títol és excel·lent, però aquest no és un llibre d'amor. És més, si ets prou jove com per encara creure en l'amor jo t'aconsello no llegir a Carver. És un autor no apte per a cors tendres. Perquè el seu títol? No ho sé. Al llibre hi trobem amor si... però és amor pel whisky, amor per la dona del veí, amor, en definitiva, per l'autodestrucció. Seria més encertat anomenar-lo De què parlem quan parlem de l'alcohol, però clar, potser no sona tan bé. Qui compra un llibre amb un títol així? El que guanyem en precisió ho perdem en estètica.

Convivència matrimonial

Avancem, obrim el llibre. A dins, disset contes. Molt curts, gairebé esquelètics. Contes sense cap ni peus. M'explico. A l'escola ens van ensenyar que les narracions tenen tres parts: plantejament, nus i desenllaç. Puc afirmar que Carver es va perdre aquesta classe. Els seus contes no tenen plantejament, tampoc nus. No hi ha principi, ni fi. Simplement són fragments de realitat. Converses agafades a l'atzar. Diàlegs de regust pessimista. Són contes que parlen d'infelicitat i vides trencades. Gent que ha vist com la rutina, com el dia a dia, ha esmicolat sense pietat totes les seves il·lusions. Què ha passat amb la vida que somiàvem ahir? En quin moment la felicitat va escolar-se per l'aigüera?

exemplar disponible a la biblioteca

I ara la pregunta: amb la que està caient, perquè llegir un llibre així?

Perquè és diferent. La meva experiència: llegeixo el primer conte. Buff, quina castanya. A veure el següent... Déu, pitjor que el primer. El tercer no pot ser igual... A la que me n'adono m'he llegit mig llibre. M'aturo. Ep, aquí passa alguna cosa.

Al meu entendre en passen dues de coses. La primera té a veure amb l'estil. Hi ha, literalment, poques paraules. Carver escriu de forma realista i molt directa. Té una prosa  impactant que ens resulta molt propera. La forma de narrar ens recorda les xerrades que cada dia escoltem al cafè o al mercat. El segon motiu del seu encant són les situacions que descriu. Els contes són massa reals i propers. I és que, reflectits a les seves pàgines, ens veiem a nosaltres mateixos: persones normals parlant de coses normals. Converses insubstancials on no es diu res i s'intueix tot. On una tragèdia que mai es nombrada impregna tot l'ambient. Carver no dóna detalls, només ens mostra un parell de pinzellades. És la nostra imaginació qui treballa. És el lector qui acaba de pintar el quadre que Carver vol. L'autor deixa els forats i nosaltres els omplim amb els nostres propis fantasmes. El resultat és realment inquietant.

Aviso: no és una lectura fàcil. Hi ha molts llibres i tenim poc temps. No llegiu llibres que no us agradin. Fins el proper mes.

PUBLICAT A "LO SENIENC" - GENER 2012